Trump, Le Pen, Bolsonaro…Vox. El fantasma del feixisme ha entrat a l’escena política internacional i tot fa pensar que ens serà molt difícil que no s’hi quedi. El penúltim ensurt va ser al Brasil. Després que un obrer metal·lúrgic i sindicalista del Partit dels Treballadors, Lula, aconseguís la presidència d’un país tan important i després d’una política que no era pas revolucionària, però sí que va servir per treure de la misèria milions de brasilers, per construir universitats i escoles públiques i per promoure vivendes dignes a les faveles, ara Lula està empresonat i el poble ha votat el seu pitjor enemic: Bolsonaro!
S’han fet moltes anàlisis. Vull repassar tres qüestions que em semblen importants i que són clarament transportables al nostre país: 1) La crisi del sistema, el capitalisme ferotge, fa que per poder sobreviure hagi d’ampliar el camp de les despossessions, de l’explotació de matèries i persones, i per això la democràcia ja no li val i necessita governs més autoritaris. 2) Les noves tecnologies posades al servei del poder, que vol dir al servei de les fake news, les mentides, la propaganda massiva, els bots i els perfils falsos a Facebook, Whatsapp i Twitter. I 3) l’abandó de l’esquerra, sobretot del PT, de la seva tasca ideològica i pedagògica vers les seves bases: no n’hi ha prou amb procurar un plat a taula si no fas una tasca de conscienciar la població, mobilitzar-la, organitzar els més precaris.
Cal que la població sàpiga i entengui el que està passant, les limitacions d’estar a les institucions i, sobretot, cal recuperar la ideologia i els valors de l’esquerra, perquè quan vinguin temps pitjors, aquesta població tingui les armes ideològiques adequades per fer front a tota la propaganda i mentides de l’extrema dreta. Una cosa similar podríem dir de l’augment sobtat de l’extrema dreta al nostre país. Salvant les distàncies, un greu error de la nostra esquerra és creure que tots els esforços s’han de posar al servei de guanyar les institucions, abandonant l’organització i la mobilització dels que més han perdut amb les polítiques de retallades i austeritat i deixant que el neoliberalisme ens guanyés la batalla ideològica.
Aquí han estat passant coses molt greus, des dels desnonaments diaris, les privatitzacions i deteriorament dels serveis públics, la pobresa infantil, els treballadors i treballadores que no surten de la pobresa, les contínues agressions a les dones, la ideologia neoliberal a les escoles, la impossibilitat d’aconseguir una vivenda a preus assequibles, les pensions de misèria, les llistes d’espera als hospitals públics, les morts contínues a la nostra Mediterrània… i tants altres atemptats a l’Estat del benestar o al compliment dels mínims drets humans. Però les mobilitzacions, els discursos i les propostes no han estat a l’alçada de la situació.
Quan l’esquerra no dona sortida al malestar social sabem per experiència que la dreta ocupa el seu espai. Enmig de tot plegat han emergit també els nacionalismes. A Catalunya, amb l’excusa del procés, s’ha deixat de governar per a la població. Les legítimes demandes independentistes s’han utilitzat com a cortina de fum, tant aquí com a la resta de l’Estat, per amagar les veritables causes dels greus problemes socials. Hem trobat el cap de turc de tots els nostres mals: la culpa de tot és d’Espanya. I l’esquerra independentista no ha sabut separar el que són les ànsies d’independència de les causes del malestar social. No és incompatible buscar fórmules per donar una sortida a la meitat de la població que vol la independència amb lluitar contra les retallades i la creixent pobresa de molta gent.
Si no volem, doncs, que els mals auguris d’aquest 2019 es compleixin, cal una reflexió a fons i un canvi de rumb de l’esquerra d’aquest país. Cal posar un peu a les institucions però tenint mil peus al carrer. Cal ser valents en les propostes i explicar les dificultats. Cal més debat entre les classes populars i més pedagogia. Cal més formació política (què és el neoliberalisme, què és la UE, quin és el paper dels bancs, què passa amb els immigrants, perquè augmenta la desigualtat, quines són les limitacions del planeta, com fer front al patriarcat…) dels nostres joves i dels nostres adults, des de l’escola i des dels moviments socials; i cal, sobretot, més organització i mobilització.
